Caiacs a l’Onyar urbà

No hagués pensat mai, que veuria el meu tros de riu navegable, i vés per on, no sé sap mai. Aquest diumenge al matí, dos caiacs o piragües o canoes o el que sigui, van embarcar-se alegrament aigües avall.  Cap al Ter? Cap al mar? Ni idea. M’hagués agradat seguir-los i verificar si passaven per sota la plaça Catalunya… Segur que sí. Les carpes i els ànecs encara deuen al·lucinar . Com jo mateixa, des de la finestra, la finestra de l’Onyar que ja comença a ser una col·lecció més que curiosa de retalls màgics d’aquest tram de riu canalitzat.

Amb els caiacs, hi poso la nota de color esportiu que hi faltava.

Benvinguts a la col·lecció senyors del caiac!

Finestra blanca

Una de les coses més bones de quedar-me a atrapada a la NII i acabar reculant cap el pis de Girona , ni que fos de nit i a les fosques, fou se’ns dubte, que els meus ulls ( i la meva càmera) no es van perdre la finestra de l’Onyar, blanca sota el sol incipient del matí. No podia deixar de penjar alguna fotografia i les les dedico al Xarnego, que d’alguna manera, me les reclama en el comentari de l’escrit anterior… i així aprofiteu per veure les fotos de Girona blanca al seu bloc Mediterrani. Bé!

Estem en plena època de cria dels ocells

Els ocells, en general aquests dies, estan en plena època de cria. Per això podem veure amb certa facilitat algunes espècies que en d’altres moments de l’any tenim moltes més dificultats en d’apropar-nos a ells.
Els tudons de Teià, per exemple, estan especialment vulnerables, deixant-se fotografiar des de molt a prop. Un tudó a la cassola estaria ben bo. És broma.
Per altra banda, les garses de Girona, amb la necessitat imperiosa d’alimentar les seves cries, els hi va bé tot el que sigui proteïnes. Exploren un munt de possibilitats en tot el seu territori, incloses les carpes de l’Onyar.

Finestra al nou any

La llevantada del passat dia de Sant Esteve, va fer estralls a la Costa Brava i pintar de blanc moltes poblacions catalanes . (aquí podeu veure’n algun vídeo a l’Alt Empordà). A Girona, l’Onyar va rebre l’aigua amb alegria i corria com si fos un riu de veritat. Vull començar l’any amb aquesta imatge d’aigua que corre, com corren els dies, els mesos i els anys. Els amants del Feng-Shui saben que veure circular l’aigua és sa per l’ànima (o alguna cosa semblant). Jo, amb menys retòrica us confirmo, que l’aigua en moviment, em produeix sensació de benestar. Sensació que vull compartir des d’aquí obrint una nova finestra de l’Onyar per desitjar-li molts bons dies a l’any que estrenem. Ja som al 2009 ! Que sigui, per tots, un any ben maco!!

Imaginació a la llera de l’Onyar

Malgrat l’escàs cabdal d’aigua que porta l’Onyar aquests dies, l’ús i gaudi de la seves infrastructures canalitzades esdevé un niu de sorpreses en forma d’aplicar la imaginació per extreure el màxim profit a un espai públic que, en principi, segurament havia estat pensat per unes activitats més comunes.
Aquests “freeride” han trobat un bon lloc per practicar i superar-se en les dificultats que es vulguin plantejar en el seu esport.

L’estiu no para el món

Quan la calor apreta, sembla que el món s’aturi.

Fa dies a la recerca desesperada d’aire fresc, penjava fotos de neu. A fora però, algú s’ho prenia amb més filosofia… i el vaig retratar sense permís. És la pura imatge de la calor a última hora de la tarda quan ja sembla que no pots més.I així va passant l’agost. Sembla que el món s’aturi, però no. Al Caucas han arribat les bombes sobre gent que no entén res. Al Iraq segueixen les víctimes entre els qui ja ni cerquen explicacions. A la Xina s’hi juguen unes Olimpíades on, entre il·lusions i festa, hi germina el dubte de la coherència de la nostre societat globalitzada. Més a prop, la MAT s’obre pas assecant paisatges en nom del consum (que no del progrés!) i a tots plegats ens han etiquetat amb una crisi que costarà de treure’ns de sobre. A can polític, els que treballen, intenten defensar com poden, un estatut escanyolit, escanyolit…

Res s’atura. El món continua girant, i és ple, molt ple, de gent entusiasta i plena d’alegria. Perquè com deia, en Joan Salvat Papasseit: “… Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. Avui demà i ahir, s’esfullarà una rosa, i a la verge mes jove li vindrà llet al pit”. Bon estiu

Contrastos

Tinc tanta calor, que em ve de gust penjar aquestes fotografies refrescants de l’última nevada important que va caure a la ciutat de Girona. Va ser el gener del 2006. Qui pogués, ara mateix, fer una rebolcada per la neu! En fi, un caprici, per pura qüestió de contrastos

Els dragons de l’Onyar

Els dragons de l’Onyar. Dit així semblaria que estem parlant d’uns animals mítics, que visquessin a les ribes del riu Onyar al seu pas per la ciutat de Girona, alimentats per les més diverses llegendes.
Fa uns dies varem trobar aquest parell de simpàtics animalons en un dels forats de la canalització a la llera del riu Onyar.
Lluny d’ésser un animal llegendari i perillós, el dragó comú (Tarentola mauritanica) és un animal que viu molt a prop dels nostres habitatges sovint, fins i tot, dintre d’ells. La seva alimentació és insectívora.
Hi ha la creença, d’altra banda errònia, que quan es troba un d’aquests animals dins d’un armari de casa i, de vegades amb la roba foradada, és que han estat rossegades per algun d’aquests rèptils de la fotografia. Molt probablement els culpables d’aquesta desfeta són les arnes. Aquestes sí que són unes papallones que ingereixen roba entre d’altres materials.
Els dragons el que fan precisament és alimentar-se d’aquestes papallones menjadores de roba.

Aquell any de la sequera que tan plovia….

Aigua a l’Onyar, i aigua arreu de les nostres contrades. Aquesta primavera del 2008 ha estat de les mes plujoses. Tinc la sensació que d’aquí uns anys, quan la memòria tot ho confongui, recordarem aquestes dates com “aquell any de la sequera que tan plovia!”

La nostra finestra no es podia perdre la crescuda del riu. A nosaltres ens ha enganxat pel Maresme, però tenim la sort que en Miquel, una vegada més, ens ha fet la guàrdia. Al seu blog hi podreu veure mes fotos i un vídeo i tot de com corre l’aigua! (gràcies!)

La crescuda de l’Onyar a ‘entre silencis‘

El marcòlic

Aquest cap de setmana, fent un curt passeig pel curs natural del riu Onyar, o sigui, aigües amunt des del final de la seva canalització dins dels dominis municipals de Girona, hem descobert una de les flors més belles de Catalunya, almenys això és el que diu la Història Natural dels Països Catalans quan fa referència al marcòlic (Lilium martagon).
La veritat és que aquesta flor impressiona quan te la trobes a la natura. No té res a envejar a algunes orquídies.
Encara que està considerada una planta més aviat dels dominis pre-pirinencs i pirinencs dels boscos caducifolis, a les Gavarress’hi poden trobar en els cursos d’aigua o en llocs molt humits.

Temps d’aigua, de flors i de cine

Finalment hem omplert el riu (una mica!), i la nostra finestra s’ho mira alegre. Malgrat els esforços de l’ACA (veure foto) amb els seus nous sistemes de canvi d’aigua de lloc (de l’aqüifer cap a la superfície) , i després la petita col·laboració del xàfec de la setmana passada (veure foto) , aquest cap de setmana passat, si que sí, la primavera més mediterrània, ens ha regalat una llevantada com Déu mana i ha regat i ben regat el territori català i la tranquil·litat dels nostres polítics escagarrinats amb la ‘sequera’. Ha plogut!!! El conseller diu que ja podem tornar a omplir piscines i ja les buidarem si el canvi climàtic en torna fer de les seves. ‘Hoy bebemos y mañana veremos’ i a viure que són quatre dies!. Sort que ens el vigilen!

Vull deixar constància que sota l’aiguat de divendres passat, molta gent (pràcticament tota desinteressada) va estar treballant de valent per engalanar la ciutat de Girona pel Temps de Flors. Si sou dels que vindreu aquest cap de setmana (uix, el segon mai no és tan maco -diu tothom- quan diu lo mateix que tothom diu), us convido a combinar les precioses visites al barri vell primaveral amb la mostra de cine africà que per segon cop (i també amb molta feina desinteressada) s’ofereix des de la vila veïna de Salt (veure programa).

Temps d’ aigua, de flors i de cine, doncs. Visca la primavera!

Massa camió per tan poc riu

Des de la finestra de l’Onyar ja vaig comentar el tema dels camions que treballaven el mes passat a la llera del riu. Per si algú es va quedar amb el dubte, aquí enllaço un parell de les explicacions que he arreplegat a l’hemeroteca digital unes setmanes més tard, i de passada, penjo aquesta foto, que m’agrada més que l’anterior. Trobo que precisament, d’explicacions n’han arribat molt poques, i ja que ens diuen que estem en una guerra (la de l’aigua) i que venen temps de caloreta i poques dutxes, als veïns del riu no ens hagués anat malament entendre que era aquell xorro continuat d’aigua que s’abocava al riu.

>> 3cat24 – 30 març: Una de les mesures excepcionals adoptades per l’Agència Catalana de l’Aigua és la de fer pous que garanteixin l’aigua de boca i uns altres que servirien per fer augmentar el cabal dels rius. D’aquests últims, se n’estan obrint a les lleres dels rius Ter i Onyar al seu pas per Girona. Segons la Generalitat, aquests pous agafaran l’aigua del nivell freàtic i podran abocar-ne uns 500 litres per segon al riu. El Consorci Alba-Ter no ho veu de bon ull perquè pensa que pot ser contraproduent.>> Diari de girona 25 març: Aquests treballs s’emmarquen dins d’un pla que té per objectiu reforçar, temporalment, els cabals del Ter i de l’Onyar, en el si d’una actuació declarada d’emergència per l’ACA que consisteix en l’aportació d’aigües subterrànies des de l’aqüífer calcari de Girona.

 

Allau de clicks

Aquest blog casolà registra entre 5 i 30 visites de mitjana al dia, més aviat 5 que no pas 30. Entre ahir i avui, però s’ha obert aquesta pàgina (que no vol dir llegit!!!!) més de 10.000 vegades, i milers d’usuaris han fet saltar el comptador de visites, de menys de 4.000 a 15.000. I jo que feia dies que esperava arribar al 4000 ben rodó per fer un post cofoi d’aniversari! I què ha passat?. Doncs que algú ha penjat la palmera de l’escrit anterior al meneame.com, que sembla que són una gent que publiquen les noticies que més usuaris decideixen que volen que es publiquin. O sigui que la xarxa és la repera i ja començo a entendre com funciona tot el submón dels rànquinks i visites (comercials o no) i els negocis paral·lels. No m’hi fico. Sóc conscient que d’aquí pocs dies, (ah! que efímer es interné!), tot tornarà a la normalitat a can pocamandra. De fet com que aquí no hi guanyem calerons practicant l’oci blocaire , no m’entusiasmo amb el comptador ni deixaré la xerrameca quan tornem a les 5 visites. Però del que si me n’alegro, és que tota aquest gent no s’hagi presentat de cop i volta al rebedor de casa!! I penso… ah! que fàcil és fer un click! i després un altre de ben diferent! i un altre, i un altre….

Pedra, camions i flors.

Nosaltres tan feliços parlant de la boira i dels ocells del Maresme, i la finestra de l’Onyar ens reclama la seva atenció.

Fa poques hores ha caigut una pedregada espectacular a la ciutat de Girona. En Miquel l’ha capturada per nosaltres. Gràcies!

A part, des de fa dies que hi ha uns camions que treballen a la llera del riu. Algú sap què hi fan?

En qualsevol cas, aquestes són dues imatges poc freqüents a la nostra mirada quieta al riu i quedaran de primera a la col·lecció. La finestra de l’Onyar ja té poc més d’un any de vida, i encara viu sorpreses. Com la vida mateixa. O com els narcisos que amb la caloreta de fa uns dies han volgut renéixer allà mateix on van adormir-se l’any passat. No els esperàvem…

Pedra d’hivern, camions feiners i flors de primavera. Una bona barreja. El que sigui per esquivar la temptació d’entrar en campanya electoral…

Quan se’n van els colors…

Les fotografies de nit, sense un bon equip, son així, dolentes. A l’hivern, massa sovint, quan arribem a casa ja és fosc. Massa sovint, massa gent, viu la claror del dia sota el sostre de la feina, i a casa, a l’hora de sortir al balcó, és de nit. No em queixo. Ho constato com un dany col·lateral afegit al bé de treballar i incorporo aquestes imatges a ‘la mirada quieta al riu’, del pocamandra. Una finestra nocturna, avui, que el riu porta un xic mé d’aigua que fa dies, posarà un punt de fidelitat a la col·lecció. Perquè són moltes, moltes, les sortides a la finestra, quan han desaparegut els colors. (vès qui remei!)